dimarts, 2 d’agost del 2011

El cançoner de... Ferran Torrent

En segon post de la sèrie "El cançoner" és Ferran Torrent el que ens respon el nostre petit qüestionari.


Ferran Torrent és un dels escriptors en valencià actuals més reconeguts i amb major xifra de vendes. Des dels seus inicis ha sigut conscient de les dificultats culturals i lingüístiques del País Valencià, però, en certa manera, el seu èxit representa la culminació de la normalització lingüística als territoris de parla catalana. Un dels trets més característic dels seus escrits és que fa ús de les variants valencianes. El gènere que més ha treballat és el de la novel·la negra. A més, col·labora cada dissabte i diumenge al programa de ràdio La Primera Pedra de RAC1 des de fa diversos anys i escriu articles d'opinió al diari ARA.
I, aquí, les respostes d'en Ferran Torrent:


Una cançó d'un artista/grup emergent en català: Qualsevol dels Manel




Un clàssic de la música en català que ens vulguis recuperar: Ovidi Montllor




La cançó en català que t'agrada més: Veles e vents de Raimon



dimarts, 26 de juliol del 2011

El cançoner de... Jair Dominguez

Amb aquest post iniciem una sèrie on personatges coneguts dels Països Catalans relacionats amb el món de la cultura, la ciència o la política ens ompliran un petit formulari on ens diran: una cançó d'un artista/grup emergent en català, un clàssic de la música en català que vulguin recuperar i la cançó en català que més els hi agrada.


Comencem aquesta sèrie amb Jair Dominguez, conegut guionista de programes com Polònia, Crackòvia o Buenafuente, locutor de ràdio al programa de RAC1 La Segona Hora i autor del llibre "Jesucrist era marica". Uns altres potser el coneixereu pel seu difunt i irreverent bloc, "Guionista brillant", o per les seves agressives piulades a Twitter. Veiem a continuació les recomanacions de Jair Dominguez:

Una cançó d'un artista/grup emergent en català: "Encara no" de Pau Vallvé


Un clàssic de la música en català que ens vulguis recuperar: "Ull per ull" d'Adrià Puntí


La cançó en català que t'agrada més: No s'ha decidit per una de sola i n'ha triat tres:

"Cauen diamants damunt del mar" de Toti Soler (enllaç Grooveshark)

"Quatre barres blanc i negre" de Pau Riba (enllaç web de Catalunya Ràdio)

"Una platja molt enfora" de Fora des Sembrat (enllaç Spotify)

dilluns, 18 de juliol del 2011

II Dia de la música en català

Des de la pàgina de facebook Descobreix la nova música en català hem impulsat el II Dia de la música en català a Facebook.


Aquesta iniciativa consisteix en que el màxim d'usuaris de Facebook pengin una cançó en català al seu mur el proper dimecres, dia 20. Amb això volem demostrar la bona salut de la música feta en la nostra llengua així com reivindicar la vitalitat del català en aquests moments en que és atacat per totes bandes, especialment al País Valencià i a les Illes Balears.
Ara mateix (dilluns, 23:00h) a l'esdeveniment hi ha quasi 11.000 persones que han confirmat assistència i més de 29.000 que encara han de respondre. Amb aquestes xifres, a dos dies del dia clau, ja superem el I Dia de la música en català, que va tenir al voltant de 10.000 assistents i del qual se'n van fer ressò mitjans com Vilaweb o Llibertat.cat.
A més, ara hem ampliat horitzons i també tenim un esdeveniment a Tuenti i impulsem un hashtag a Twitter: #músicaencatalà.
Esperem que us uniu a la iniciativa i gaudiu veient la música que agrada als vostres amics. Participeu, no costa res!

Us deixem amb el petit fragment que van dedicar l'Espai Internet de TV3 al II Dia de la música en català a Facebook:
Vídeo de l'Espai Internet

divendres, 15 de juliol del 2011

El pitjor patinador del món




Alegria revisitat

Antònia Font va ser i són un dels grups més importants dels que canten en català. Ho van ser perquè van ser els pioners de la nova escena nacional i perquè van demostrar que era possible estar ben vist per la crítica, tenir un públic ampli i cantar en català. I encara ho són perquè, sense cap mena de dubte, el seu últim disc, "Lamparetes", serà el disc o un dels discs de l'any.
A mode de tribut, la revista Enderrock ha editat el disc "Alegria revisitat" on una desena d'artistes versionen les cançons del disc "Alegria" (Drac/Virgin, 2002).
Quan se li va plantejar la idea de fer aquest disc a Joan Miquel Oliver, líder d'Antònia Font, l'única condició que hi va posar va ser que hi participés Tomeu Penya. I heus aquí el resultat:


La resta d'artistes que participen en el disc són: Mishima, The new Raemon, Oliva trencada, Marcel Cranc, La Bien Querida, Gertrudis, Joan Colomo, Litoral i El Belda i el Conjunt Badabadoc. Us deixem la versió que va fer Gertrudis de la cançó "Patxanga".


El disc es pot adquirir tot comprant la revista Enderrock de juliol.

dijous, 14 de juliol del 2011

Les xarxes socials


Google +, Facebook i Myspace.

Quan no et quedi clar quin és el producte, és que el producte ets tu

Fem un ús responsable dels serveis d'internet? Sabem què donem a canvi d'un servei, aparentment, gratuït? Us adjuntem un article d'opinió de Conrad Rovira Pascual aparegut a l'edició del Diari de Vilanova de l'1 de juliol. Molt clarificador:

EL PODER DE GOOGLE per Conrad Rovira Pascual

Periòdicament apareixen notícies que ens avisen que Google està pensant de fer pagar pels serveis que fins al moment ha estat donant gratuïtament. L’argument sempre és el mateix : Google ha estat esperant a què ens acostumem a fer servir de forma gratuïta el seu cercador, el seu correu electrònic, la seva ofimàtica, la seva agenda, el seu gestor de fotografies, els seus mapes, el seu traductor, les seves estadístiques, els seus lectors de notícies, la seva immensa biblioteca digital, els seus gestors de blogs… etc, etc, i quan estiguem ben acostumats llavors clatellada i a pagar!

L’experiència quotidiana ens diu, però, que passen els anys i de clatellada res de res. El famós cercador de Google juntament amb altres serveis que duen publicitat produeixen molts beneficis. Això és conegut. Però com es financen els altres serveis que també són gratuïts, que són enormement costosos de mantenir i que ni tant sols duen publicitat?

La primera resposta és que no es financen de cap manera. Google guanya tantíssims diners amb el cercador i és tant generós que té a bé regalar serveis a la humanitat a fi i efecte d’aconseguir un món millor per a tots. La segona resposta la podem trobar en una dita aplicable també a altres serveis gratuïts d’Internet com ara les caríssimes xarxes socials ( Facebook, Twitter…) que diu Quan no et quedi clar quin és el producte, és que el producte ets tu. Google i Facebook ens ven a nosaltres i ara que ja ho he dit, ho hauré d’explicar.

Fa un parell d’anys vaig llegir al diari una notícia que em va cridar l’atenció. La notícia deia Un grup d’investigadors descobreixen una metodologia per a detectar l’aparició de les epidèmies habituals de grip comuna una setmana abans que ho detectin els hospitals. La notícia no m’hauria interessat si no fos per què l’equip d’investigadors no pertanyia a cap hospital ni a cap empresa farmacèutica ni a cap Universitat. L’equip d’investigadors que havia fet el descobriment treballava a Google i la metodologia en qüestió tenia a veure amb l’anàlisi dels fluxos d’informació que circulaven per Internet. Havien trobat un mètode capaç de correlacionar de forma significativa l’ús de determinades paraules amb les epidèmies de grip. Simplificant-ho molt diríem que quan augmentava l’ús d’expressions com mal de cap o aspirina volia dir que ja havia arribat la grip i això ho detectaven una setmana abans que els hospitals. Ara proposo als lectors que dins la frase un mètode capaç de correlacionar de forma significativa l’ús de determinades paraules amb les epidèmies de grip substitueixin epidèmies de grip per qualsevol altra cosa. S’intueix que el mètode continua funcionant quan substituïm epidèmies de grip per tendència de vot, tendència de consum, disposició a acceptar o rebutjar mesures polítiques… Continuo proposant als lectors que intentin avaluar econòmicament el valor de saber una setmana abans que els altres els resultats d’unes eleccions o què serà el que es vendrà més aquesta temporada o quina actitud d’un governant davant d’un fet concret serà més ben rebuda. És clar que la informació que regalem a Google o a Facebook quan utilitzem els seus productes paga de sobre els seus serveis per molt costosos que aquests siguin. A canvi, clar, només hem de permetre que llegeixin el nostre comportament a Internet per saber què estem fent i pensant.


El negoci, però, no s’acaba aquí. Jo sóc usuari del correu electrònic de Google , el conegut Gmail. Suposem que l’utilitzo molt i en tinc dependència i suposem que Google decideix que vol cobrar pel servei. Probablement el cos seria baix o molt baix. Com a molt em demanarien l’equivalent al cost d’un cafè per setmana (50 euros l’any ). Si en comptes de 50 eur/any em demanessin 10 vegades més pagaria igualment perquè a curt termini els perjudicis per quedar desconnectat podrien ser pitjors. Immediatament buscaria alternatives més econòmiques i em desvincularia del servei. Això és clar. El que no sé és què faria si en comptes de diners Google em demanes la meva ànima, i aquesta és la qüestió. Tinc sospites que Mefistòfeles treballa per a una companyia d’Internet.

En Josep Maria Cabayol és, a banda d’un excel·lent pintor, una persona molt activa al Facebook. Hi té molts contactes i utilitza la xarxa per mostrar la seva obra. Un dia va penjar una imatge del conegut quadre de Gustave Courbet "L’origen del món", que mostra una dona nua pintada amb aquells realismes que van fer tan famós l’autor. El que aquí és art, a can Facebook pot ser pornografia i el compte d’en Cabayol va ser unilateralment anul·lat per incompliment d’unes condicions contractuals que tenen a veure amb la capacitat de Facebook per a controlar els continguts i que està sotmesa a la jurisdicció d’algun jutjat de Califòrnia. El problema es va poder solucionar però la imatge de l’obra de Courbet va haver de desaparèixer.

Un cop ens hem acostumat i tenim una certa dependència d’un servei gratuït d’Internet, la clatellada no és que ens facin pagar, la clatellada és que ens retirin el servei. El poder de Google o Facebook no és poder cobrar pels serveis, el poder ve de la seva capacitat de condicionar el nostre comportament per por de perdre uns serveis que ja s’han fet imprescindibles. No només volen els nostres diners, volen també la nostra ànima.

Un altre cas similar el vaig viure en una revista digital que tenia contractat amb Google un servei de publicitat conegut com Adsense. La revista en qüestió va organitzar un concurs de relats eròtics. El que per a nosaltres és un gènere literari va ser considerat inadequat per la màquina, que no per la persona, que va processar els continguts. Moral envasada dins programes d’ordinador que decideixen sobre el bé i el mal. Contractes d’usuari final que van més enllà de qüestions tècniques o comercials i que exigeixen l’acceptació de les seves escales de valors. Vet aquí el dilema.

Qui és el valent que s’atreveix a penjar res que pugui ser molest per a Google o Facebook i arriscar-se a perdre els comptes gratuïts sense els que hom no és ningú a la xarxa? Només hi ha una alternativa: submissió o desterrament i sabem per experiència que l’autocensura és la pitjor de les repressions.

El que no pot fer un restaurant, que és negar el servei per motius culturals, ho fa Facebook. El que no pot fer Correos de España, que és obrir i llegir la correspondència, ho fa Google. El que no acceptaríem de cap de les maneres en el món real ho estem acceptant tranquil·lament al món virtual perquè ens sembla que és un món que no és de veritat. Ens fa la sensació que el món virtual no és real i en això ens equivoquem.