Fem un ús responsable dels serveis d'internet? Sabem què donem a canvi d'un servei, aparentment, gratuït? Us adjuntem un article d'opinió de Conrad Rovira Pascual aparegut a l'edició del Diari de Vilanova de l'1 de juliol. Molt clarificador:
EL PODER DE GOOGLE per Conrad Rovira Pascual
Periòdicament apareixen notícies que ens avisen que Google està pensant de fer pagar pels serveis que fins al moment ha estat donant gratuïtament. L’argument sempre és el mateix : Google ha estat esperant a què ens acostumem a fer servir de forma gratuïta el seu cercador, el seu correu electrònic, la seva ofimàtica, la seva agenda, el seu gestor de fotografies, els seus mapes, el seu traductor, les seves estadístiques, els seus lectors de notícies, la seva immensa biblioteca digital, els seus gestors de blogs… etc, etc, i quan estiguem ben acostumats llavors clatellada i a pagar!
L’experiència quotidiana ens diu, però, que passen els anys i de clatellada res de res. El famós cercador de Google juntament amb altres serveis que duen publicitat produeixen molts beneficis. Això és conegut. Però com es financen els altres serveis que també són gratuïts, que són enormement costosos de mantenir i que ni tant sols duen publicitat?
La primera resposta és que no es financen de cap manera. Google guanya tantíssims diners amb el cercador i és tant generós que té a bé regalar serveis a la humanitat a fi i efecte d’aconseguir un món millor per a tots. La segona resposta la podem trobar en una dita aplicable també a altres serveis gratuïts d’Internet com ara les caríssimes xarxes socials ( Facebook, Twitter…) que diu Quan no et quedi clar quin és el producte, és que el producte ets tu. Google i Facebook ens ven a nosaltres i ara que ja ho he dit, ho hauré d’explicar.
Fa un parell d’anys vaig llegir al diari una notícia que em va cridar l’atenció. La notícia deia Un grup d’investigadors descobreixen una metodologia per a detectar l’aparició de les epidèmies habituals de grip comuna una setmana abans que ho detectin els hospitals. La notícia no m’hauria interessat si no fos per què l’equip d’investigadors no pertanyia a cap hospital ni a cap empresa farmacèutica ni a cap Universitat. L’equip d’investigadors que havia fet el descobriment treballava a Google i la metodologia en qüestió tenia a veure amb l’anàlisi dels fluxos d’informació que circulaven per Internet. Havien trobat un mètode capaç de correlacionar de forma significativa l’ús de determinades paraules amb les epidèmies de grip. Simplificant-ho molt diríem que quan augmentava l’ús d’expressions com mal de cap o aspirina volia dir que ja havia arribat la grip i això ho detectaven una setmana abans que els hospitals. Ara proposo als lectors que dins la frase un mètode capaç de correlacionar de forma significativa l’ús de determinades paraules amb les epidèmies de grip substitueixin epidèmies de grip per qualsevol altra cosa. S’intueix que el mètode continua funcionant quan substituïm epidèmies de grip per tendència de vot, tendència de consum, disposició a acceptar o rebutjar mesures polítiques… Continuo proposant als lectors que intentin avaluar econòmicament el valor de saber una setmana abans que els altres els resultats d’unes eleccions o què serà el que es vendrà més aquesta temporada o quina actitud d’un governant davant d’un fet concret serà més ben rebuda. És clar que la informació que regalem a Google o a Facebook quan utilitzem els seus productes paga de sobre els seus serveis per molt costosos que aquests siguin. A canvi, clar, només hem de permetre que llegeixin el nostre comportament a Internet per saber què estem fent i pensant.
El negoci, però, no s’acaba aquí. Jo sóc usuari del correu electrònic de Google , el conegut Gmail. Suposem que l’utilitzo molt i en tinc dependència i suposem que Google decideix que vol cobrar pel servei. Probablement el cos seria baix o molt baix. Com a molt em demanarien l’equivalent al cost d’un cafè per setmana (50 euros l’any ). Si en comptes de 50 eur/any em demanessin 10 vegades més pagaria igualment perquè a curt termini els perjudicis per quedar desconnectat podrien ser pitjors. Immediatament buscaria alternatives més econòmiques i em desvincularia del servei. Això és clar. El que no sé és què faria si en comptes de diners Google em demanes la meva ànima, i aquesta és la qüestió. Tinc sospites que Mefistòfeles treballa per a una companyia d’Internet.
En Josep Maria Cabayol és, a banda d’un excel·lent pintor, una persona molt activa al Facebook. Hi té molts contactes i utilitza la xarxa per mostrar la seva obra. Un dia va penjar una imatge del conegut quadre de Gustave Courbet "L’origen del món", que mostra una dona nua pintada amb aquells realismes que van fer tan famós l’autor. El que aquí és art, a can Facebook pot ser pornografia i el compte d’en Cabayol va ser unilateralment anul·lat per incompliment d’unes condicions contractuals que tenen a veure amb la capacitat de Facebook per a controlar els continguts i que està sotmesa a la jurisdicció d’algun jutjat de Califòrnia. El problema es va poder solucionar però la imatge de l’obra de Courbet va haver de desaparèixer.
Un cop ens hem acostumat i tenim una certa dependència d’un servei gratuït d’Internet, la clatellada no és que ens facin pagar, la clatellada és que ens retirin el servei. El poder de Google o Facebook no és poder cobrar pels serveis, el poder ve de la seva capacitat de condicionar el nostre comportament per por de perdre uns serveis que ja s’han fet imprescindibles. No només volen els nostres diners, volen també la nostra ànima.
Un altre cas similar el vaig viure en una revista digital que tenia contractat amb Google un servei de publicitat conegut com Adsense. La revista en qüestió va organitzar un concurs de relats eròtics. El que per a nosaltres és un gènere literari va ser considerat inadequat per la màquina, que no per la persona, que va processar els continguts. Moral envasada dins programes d’ordinador que decideixen sobre el bé i el mal. Contractes d’usuari final que van més enllà de qüestions tècniques o comercials i que exigeixen l’acceptació de les seves escales de valors. Vet aquí el dilema.
Qui és el valent que s’atreveix a penjar res que pugui ser molest per a Google o Facebook i arriscar-se a perdre els comptes gratuïts sense els que hom no és ningú a la xarxa? Només hi ha una alternativa: submissió o desterrament i sabem per experiència que l’autocensura és la pitjor de les repressions.
El que no pot fer un restaurant, que és negar el servei per motius culturals, ho fa Facebook. El que no pot fer Correos de España, que és obrir i llegir la correspondència, ho fa Google. El que no acceptaríem de cap de les maneres en el món real ho estem acceptant tranquil·lament al món virtual perquè ens sembla que és un món que no és de veritat. Ens fa la sensació que el món virtual no és real i en això ens equivoquem.
